Article del Primer Secretari de la JSC Barcelona
L’1 de maig de 1886, milers de treballadors van sortir als carrers de Chicago per demanar una jornada laboral màxima de 8 hores. No demanaven prerrogatives. No demanaven privilegis. Demanaven dignitat. I els va ser respost, després de dies de reivindicació, amb un judici injust que condemnava a vuit treballadors, tres a reclusions i cinc a la pena de mort.
El diumenge 1 de maig de 2016, cent trenta anys després, tornem a sortir al carrer. Com cada any. I ho fem amb l’esperit que es va instaurar va fer més d’un segle: La lluita per la dignitat.
Una dignitat escurçada per la reforma laboral que totes i tots paguem. Que va arribar en el pitjor moment possible, creant una situació de pobresa salarial i de drets socials que s’ha anat agreujant amb el pas dels mesos. La precarietat cada cop és més present. Comencem a normalitzar el treball inestable que no permet donar-nos amplitud de mires més enllà de la finalització del contracte i amb una retribució cada cop pitjor.
Els i les joves ens veiem abocats cada cop més a deixar casa nostra per trobar dignitat. Hem assumit que les oportunitats que trobem a Espanya seran nefastes. Els qui ens quedem entenem normal que haguem de treballar a mitja jornada, cobrant un sou per sota del salari mínim interprofessional –si tenim la sort de no fer unes pràctiques on, avui dia, no hi ha una exigència legal de retribució-.
Quan fa deu anys el “mileurista” era el precari, avui és l’afortunat. Anem enrere. No ho podem permetre. Per això no ens quedem de braços creuats. Sortint al carrer el dia 1 de maig no aconseguirem canviar la situació de la nit al dia, òbviament. Però cal sortir. Cal fer-ho evident. Cal exigir el que és nostre. Nosaltres som els qui consumim, els qui paguem impostos. Som qui empenyem l’economia. I si rebem un maltractament dels qui han de vetllar pels nostres interessos, quin sentit té tot plegat?
Si no ens queda dignitat, ens hem de rebel•lar. No ens diferenciem gaire en esperit d’aquells treballadors que van sortir als carrers de Chicago. Reivindiquem l’1 de maig com el Dia del Treball. Però per un treball digne.
Com deia una de les proclames repartides entre els manifestants al Chicago de fa un segle, i que està més present que mai: “Assequeu les vostres llàgrimes els qui patiu. Tingueu coratge esclaus. Aixequeu-vos!”.
Nil López Palahí
Primer Secretari de la JSC Barcelona
