Avui és 11 de setembre. I des de fa anys, la JSC Barcelona deixem de banda durant una estona les reivindicacions festives del nostre país per mirar cap a l’altra banda de l’Atlàntic. Per mirar a Xile. L’11 de setembre del 1973 el govern democràtic del president Salvador Allende va patir un cop d’estat militar. Recolzat pels Estats Units, va ser perpetrat per enderrocar el govern marxista d’Allende i la democràcia popular xilena que va néixer arran de les eleccions presidencials del 1970. Eleccions en les quals la CIA va gastar un milió de dòlars per intentar manipular-ne el resultat. No obstant, Salvador Allende va ser escollit pel poble com a president de Xile. Més endavant, va ser finalment ratificat al càrrec per gairebé el 80% del Congrés xilè. Tot això malgrat les reiterades intervencions del govern estatunidenc de fer caure la voluntat del poble xilè.
El cop d’estat de l’11 de setembre del 1973 va resultar amb la mort d’Allende i amb la instauració d’una de les dictadures més violentes i sagnants de la història recent. Amb el cop d’estat de Xile, més democràcies populars llatinoamericanes van patir durant la dècada del 1970 altres cops militars recolzats pels Estats Units. Tots ells, amb la intenció de trepitjar el progrés social i el poder popular dels pobles sudamericans. Les reformes d’Allende van ser nombroses. Entre elles trobem la nacionalització de la indústria del coure, l’anhelada reforma agrària i l’augment global dels sous de la classe treballadora. Mesures de caire socialista anul·lades per la violència. Arribava la dictadura militar, opressora i neoliberal del general Pinochet. La dictadura no va caure fins el 1988. Aquell any, el poble xilè va tornar a ser lliure després de la victòria del No al plebiscit nacional del mateix any.
Cada any recordem les darreres paraules del president Allende. Van ser a Radio Magallanes. Per no perdre mai el record i la memòria necessàries per assolir, algun dia, la societat igual i justa que ell volia:
“¡Trabajadores de mi Patria!: Tengo fe en Chile y en su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Éstas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”
¡Hasta la victoria siempre, presidente!
